... després de fer un aperitiu i comprar un parell d'ampolles de vi i cuatre xuminades a Trujillo hem agafat el cotxe amb direcció el valle de Jerte, tot i que les nostres esperances de veure la vall florida pels cirerers eren nul·les, ja ens havíem mentalitzat que el segon objectiu del viatge, conjuntament amb la foto, seria fallit. Però com és diu en aquest casos, tampoc tenim gaire millor a fer... així que carretera i manta que al Jerte hi falta gent (o no).
De camí el dia ja ha ant fent clars i ombres, amb alguna petita pluja, però sense molestar, de fet a la primera parada de la ruta, la visita al monestir de Yuste a Cuacos, feia solet.
El monestir és interesant, perdut a la muntanya és el lloc on Carlos (primero de España y Quinto de Alemania que diuen sempre els avis) es va retirar a meditar, si més no és curiós veure com es va integrar una residencia reial en un monestir (la visió directe de l'altar desde el llit és molt peculiar).
Ah sí! (m'ho oblidava) aquí els pares l'han liada una mica! la mare volia fer una foto i un segurata li ha dit (tot cridant) que no es podia, certament jo no he vist cap cartell que ho digués, clar que... jo no sé llegir (tot i que llavors no tinc clar com sí sé escriure :OS) però en fin que com les maneres del guardia tampoc han estat modèliques, els pares l'han 'axantat' ràpidament.
Un cop vist el monestir tocava canviar de vall, de la Vera al Jerte mitjançant la carretera 'panoràmica' de la 'garganta de la olla' tot i que després de les tropecientas corves el pare li ha canviat el nom a garganta de la
Aquest camí és maco, a la vegada que dificil, amb un port de muntanya que es fa llarg, per no variar el pare anava just de gasolina, al començar la baixada ha baixat una boira blanca que amb el reflexe del sol, feia que les corves fossin més difícils, no diriem que la situació era extrema (això li deixem al Calleja) però sí que era incòmode. Acte seguit, el dia no va aguantar més i una rabiosa tempesta d'estiu va caure amb força, el pare estava tranquil però tens a l'hora, no era el millor lloc per estar conduir en aquell moment, la mare una mica nerviosa, pateix al cotxe i aquell moment era delicat.
Però com hem dit, la tempesta era d'estiu, i ha durat el mateix que triga l'avi Chuecos a menjar-se una natilla de xocolata, i després, un dels moments més màgics de la meva encara no-vida, un sol espatarrant exhaltant la bellesa i la lluentor de les plantes mullades, i molts cireres florits, ans han donat una alegria inesperada. D'acord que no era una manta però n'hi havia com perquè fins i tot al pare se li posés la pell de gallina.
En qualsevol cuneta hi havia algun cotxe aturat i molt aprop algú amb una càmara, era curiós perque erem uns quants, vingut de llocs diferents amb el mateix objectiu, trobar allò allà, i malgrat no ens deiem res, si ens creuàvem la mirada, aquesta era de complicitat.
Però la magia encara ha durat una corva més, és aquell revolt que no oblidaré, i és que darrere de dos cireres tupits de flors fins a les arrels hi havia un arc de sant Martí brutal. Era la postal ideal per les nostres retines, la imatge a guardar per sempre i per poder afirmar que qualsevol esforç té una recompensa.
Minuts després hem arrivàt a la carretera que creua el valle del Jerte, només entrar hem trobat una gasolinera on li estem donant de menjar al cotxe, amb un somriure d'orella a orella.
Fuá! (això ho diem els joves) és increïble per tot el que donen unes hores si estàs de vacances...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada